Fotografía astronòmica 23-6-17

A propòsit de la paradòxa de Fermi, que l'amic Carles ens a enviàt vía email per tal de fer-nos reflexionar. Fa temps que el món científic intenta localitzàr planètes habitables en altres estrellas, fa temps que sabèm que en el nostre sistema planetàri només un dels planetes albèrga vida microbiana, superior i intel·ligent,  es posible que en alguna de les llunes de Saturn, es pugui trobar vida microbiana algùn dia. Això està per veura.
Doncs bé, reflexionem per tal de veure una mica de llum en tot això. Enrico Fermi s'ha trencat el cap i ha fet molts i molts de números, ha arribat a la conclusiò de que es posible que en un percentatge de planetes hi hagi vida intel·ligent, o no. Es posible que si, pero també es posible que no. ????????
Aquesta posible vida, si o no, pot tenir un desenvolupament x, depenent de x.
Resultat de tot plegat = ????
Si analitzem la crùa realitat, en hem de preguntar quins sòn el mitjànts utilitzats fins ara per buscar vida a l'espai exterior o que alguna intel·ligencia ens pugui escoltar.
Ones de radio i TV.
Telescòpis òptics i radiotelescòpis.
Engins com les sondas.
Tot això queda curt, molt curt. Hem de tenir present el grau tecnologic al qual hem arribat i com és de gran l'espai que ens envolta.
Hem calculàt grosso modo, que la nostra galàxia contè entre 100 mil i 400 mil estrellas, aqui el cap ja dòna voltes i que el nostre sistema solar és com una puça dins un estàdi, aquesta puça és una heliosfera amb un ràdi de un any llum o sigui que la llum solar triga un any per arribar a l'extrem de la heliosfera o bombolla. Arribats aquí el mareig ja és total.
A partir de la heliosfera, no hi ha cossos significatius fins la estrella més propera, alfa Centauri, que la tenim a 4,3 anys llum, segueix la estrella de Barnard a 6, quatre estrellas vermellòsas entre 7 i 8, i la gran Sirio a 8,5 anys llum.
A partir de certa distancia les ones de radio i TV es debiliten per l'espai, els telescòpis no tènen la suficiènt resoluciò per detectar vida, encara que per altres medis es puguin detectar planetes, sempre hi haurà el dubte si conté vida o no.
Les sondas espaciàls agafen velocitats irrisòries en comparaciò a la llum.
Si és donès la casualitàt de que en un hipotètic planeta situàt a 50 - 100 anys llum, hi haguès vida intel·ligent, capaç de contestar al nostre missatge enviat, la resposta es faria esperar de 100 a 200 anys i quànt més lluny més espera. Quànt fa que enviem senyals radioelèctricas ? Em sembla que en tenim per dias perquè a l'altre costat despenjin.
A la velocitat de la llum no l'hi fem ni pessigolles, fins i tot la llum resulta insuficiènt a partir de certa distancia.
L'espai resulta extremadamènt ample, difícil i hostil per l'ésser humà.
Amb la tecnologia actual no podem fer gran cosa, posiblemènt encara necessitem entre 100 i 300 anys per somiar de treure el nas de la nostra bombolla. Pel que fa al nostre sistema solar, molt probable que en questiò de 50-150 anys ja tinguem alguna base a Mart o alguna de les llunes dels planetes gasosos.
Per tant al igual que la fruita necessita un temps de maduració, la especie humana necessita més temps per assolir coneixàment i experiencia, sense perdre de vista la conservaciò del planeta.

Un exemple : si descobrim que al voltant d'aquestes estrelles es troba un planeta, amb posible vida intel·ligent, la espera a la contestaciò del missatge enviat  per nosaltres serìa de 2200 anys per Delta 1 Lyrae i 1800 anys per Delta 2 Lyrae.


La visió del cel estrellat, comporta la pregunta lògica en tots nosaltres ! Hi ha algú més ¡

El sol tèbiament treu de tan en tant alguna taca.


La lluna, tan a la vora, però tant lluny.



Venus es consumex cuinat en la seva propia salsa. Esperem que a la tèrra no l'hi passi mai una cosa així.

Posta de sol que don pas a la revetlla de Sant Joan.














Comentarios

Entradas populares de este blog

Fotografía astronómica 9-10-2023

Natura 24-10-2023

Fotografia astronómica 15-4-2023